L'estació dels desvaris

"L'estació dels desvaris" de Montse Jordà (Novel·la publicada per l’editorial catalana Ediciones Carena).

Caterina

Cortés.

Montse Jordà i Cotonat va néixer a Ripoll. Actualment és una metgessa i psicoterapeuta a qui li apassiona l’escriptura. Fa uns anys va publicar la seva primera obra titulada Escarni a la por editada per Círculo Rojo. L’estació dels desvaris (Ediciones Carena, 2017) és el seu segon llibre. En aquesta narració coneixerem a n’Aurora, una dona vídua i sense família que per mor de la seva edat avançada se veu obligada a instal·lar-se en una residència per a gent gran. Una lectura tendra, ben escrita i esperançadora a parts iguals.

Dedicar

se

a

la

medicina i

ser

psicoterapeuta

l’ha

ajudada a

l’hora

de

crear un personatge com el de n'Aurora i a poder descriure millor el dia a dia dins d'una residència?

De fet, ja des que era nena, això que anomenem “tercera edat” m’inquietava profundament. M’inquietava i, alhora, em meravellava. Observava els vellets del meu voltant i em preguntava… Com deu ser el dia a dia quan el cos i la ment es deterioren pel pas del temps i per les malalties? Com deu ser la vida quan ja no és possible tenir un projecte de futur i quan l’única expectativa real és la mort? Tanmateix, em sorprenia en veure que els vellets ho portaven força bé, fos amb resignació o amb una acceptació molt real de l’etapa que vivien. En sabré, jo?, em preguntava. Sabré viure només amb la monotonia del dia a dia i assaborir les cosetes quotidianes, petites i senzilles, d’una vida limitada a la immediatesa del moment present? Sens dubte, la meva tasca professional m’ha permès contactar amb persones de totes les edats i condicions i, sobretot, penetrar i abordar directament els seus racons més vulnerables. I és precisament en la vellesa, quan aquesta vulnerabilitat pren la seva màxima expressió. De fet, la meva professió, juntament amb la meva pròpia vivència del pas dels anys, m’ha fet possible comprendre tot allò que em preguntava. I, l’Aurora, la meva estimada protagonista, n’és la resposta.

Creu que xerrar de la vellesa, en un moment en que hi ha ha un fort culte al cos i a l'eterna joventut, s'ha convertit en un tema tabú?

Certament, els éssers humans fugim de pensar i parlar de tot allò que ens fa por. I què ens pot fer més por que la malaltia, el dolor, la solitud o la mort? En certa mesura, en aquest relat he fet l’intent de desmuntar el mite de que quan perdem la joventut ja tot s’ha acabat i, encara més, mostrar que la vellesa és molt més que pura supervivència. Una vellesa ben viscuda també pot estar plena de vida. De fet, cada any viscut és una gran oportunitat d’aprenentatge. Si bé és cert que el nostre cos perd facultats a mesura que ens fem vells, també és una gran veritat que de mica en mica hem anat acumulant una certa saviesa. És per això que, l’Aurora, tot i les seves limitacions, té una vida interior molt rica. Si bé presenta moments de tristor i nostàlgia, ha après a relativitzar tot allò que li passa i ha desarmat el concepte de bo o dolent. Per altra banda, el seu dia a dia també està ple de moments de veritable goig. I és que, l’Aurora, ara té temps!, això tan apreciat que sempre ens falta quan som més joves. Ara es pot permetre el luxe d’assaborir cada detall intranscendent de la vida quotidiana i, de qualsevol cosa, en fa una festa. I, qui llegeixi aquest petit llibre, veurà que la prova més evident de tot plegat es que encara no ha perdut el seu sentit de l’humor ni la curiositat per descobrir i aprendre alguna cosa cada dia. Podem desitjar més?

Hi

ha

un capítol dur i trist a la novel·la i és el dia de les visites familiars, on hi ha una sèrie d'homes i dones que tenen fills però aquests no van a veure'ls. Malauradament aquest fet és força freqüent. La gent està massa ocupada com per dedicar temps als seus? O bé és que ens fa por haver de fer front a determinades situacions com a éssers humans? Si és així, no és símptoma d'una certa immaduresa?

Hi ha una realitat que és innegable. Hi ha joves que perseveren tota la vida al costat dels seus vellets i els estimen i cuiden fins al final; hi ha joves que no tenen temps per cuidar i atendre als seus vellets tot i estimar-los moltíssim; de tant en tant, hi ha alguns joves que s’obliden dels seus vellets; i, finalment, hi ha vellets que no tenen joves, com l’Aurora. La societat actual no ho posa gens fàcil. L’exigència de la vida laboral és molt alta, els habitatges sovint són massa petits i poc adaptats a les necessitats de persones amb limitacions físiques i, certament, la cultura del sacrifici està passada de moda. Amb tot això vull dir que potser el problema no és tant de persones immadures, sinó d’una societat malalta i mancada de consciència.

En

un

instant

determinat, la protagonista, mentre està amb la seva amiga Mariona, reflexiona sobre com està de mal vista la sensibilitat dins la nostra societat.

Sí, sembla ser que la sensibilitat no és gens pràctica! Sovint es confon “sensibilitat” amb “debilitat”. Des que som nens se’ns ensenya que no hem de tenir por, que hem de ser forts. I jo pregunto: És valent aquell que no té por? En realitat, el coratge és caminar endavant malgrat la por. També sembla que la tristor sigui un signe de debilitat. I, fins i tot, se’ns indueix a que l’expressió de l’alegria estigui ben controlada, no sigui que cometem alguna bogeria. Així, a base de pràctica, aprenem a tancar les emocions en un armari de difícil accés que de vegades ni nosaltres mateixos som capaços d’obrir-lo. I el resultat no és altre que viure dins d’una cuirassa que cada vegada es va fent més pesada. De fet, aquesta és la causa de bona part dels problemes que m’arriben en les sessions terapèutiques. Us imagineu com seria la vida sense tenir la capacitat d’emocionar-nos? Podria existir l’amor sense l’expressió de la tendresa? Seria amor si no som capaços de plorar una pèrdua i sense aquell deix de nostàlgia que ens acompanya al llarg dels anys i ens recorda que un dia vam ser tan afortunats de compartir alguna cosa bonica amb una persona meravellosa? Jo no m’ho puc ni imaginar!

Quim Monzó, en el seu llibre de relats Mil Cretins, tracta també el tema de la vellesa. Explicava que els seus pares es referien als seus companys de residència com "aquests vells" com si ells no ho fossin també. Conec un cas de primera mà exactament igual. És una manera de no voler ser conscient de que un/a s'ha fet gran?

Realment existeixen casos de persones amb gran dificultat per acceptar la seva realitat. Aquell que viu els canvis que comporta l’envellir només com una pèrdua de qualitats, pot posar molta resistència per integrar-los a la seva consciència. Tanmateix, vull pensar que no sempre és així. La joventut també és un estat intern que no sempre va en consonància amb l’edat del nostre cos. Joventut és vitalitat, energia, capacitat de motivar-se o il·lusionar-se per petites o grans coses… Quan una persona conserva tot això malgrat que se li hagi arrugat la pell i que les seves articulacions grinyolin, l’única cosa que percep és una lenta transformació en la que va implícit un creixement i una evolució. És precisament aquesta consciència la que li permetrà continuar gaudint de la nova etapa. És clar que sovint el llenguatge ens juga males passades… I és que cada paraula porta associada una imatge o idea mental. Per exemple, si diem que una cosa és “vella”, sovint ens la imaginem degradada i ruïnosa. En canvi, si diem que és “antiga” li estem conferint una vàlua molt estimada. Si diem “antiquada”, ens ve la idea d’estar fora de temps o passada de moda. És la perversitat i, alhora, la riquesa del llenguatge el que ens permet distingir els matisos. Potser proposaré des d’ara que a les persones d’edat avançada que encara conservin una bona dosi de vitalitat els diguem “persones antigues”. Potser els agradaria més.

Hi

ha

dues crítiques respecte a les residències. Si no a totes, sí a moltes d'elles. La primera és quan n'Aurora va a veure una companya a la planta on hi ha els vells més malalts i se n’adona de que les infermeres del centre els hi administren a tots uns sedants forts, del tot innecessaris, només perquè s’estiguin tranquils i no donin problemes. La segona és quan la protagonista fa cridar al notari per fer testament i el director de la residència li fa saber que li agrairà qualsevol aportació econòmica que faci ja que van escassos de recursos, però ella tot d’una recorda que l’home és propietari d’un bon cotxe i la seva esposa vesteix amb roba cara.

No m’atreviria a generalitzar. Si bé és cert que es donen casos d’aquest tipus (i n’he constatat alguns), també he tingut l’ocasió de visitar i conèixer residències on el tracte als interns és impecable. Més aviat, pretenia fer un reflex d’alguns aspectes genèrics de la societat en la que vivim. Per una banda, la tendència a fer callar a tot aquell que “molesta” i, per l’altra, la manipulació i l’abús que sovint es realitza, de forma més o menys polida i amb més o menys legitimitat, per part d’alguns que estan en posició de poder i que contribueixen a generar tanta desigualtat social.

L’estació dels desvaris, pens, és un cant a la vida i a mantenir-se, sempre dins les nostres possibilitats, il·lusionats i alegres. El present és l’únic què importa? Per què llavors sovint ens centrem més en el nostre futur o en el nostre passat? 

Més aviat diria que el present és l’únic que existeix. El passat ja no hi és, només l’empremta que ha deixat en cadascun de nosaltres. I el futur, ni tan sols sabem si existirà. Tanmateix és ben cert passem la major part de la vida centrats en aquest imaginari. Aquest és l’engany pervers del nostre pensament que ens transporta cap a un univers totalment il·lusori i, sovint, desagradable. Els efectes són extremadament nocius. I és que, ens desconnecta del nostre cos i de l’ésser que som, ens impedeix reconèixer el que en cada moment necessitem, ens genera emocions que no corresponen al que ara mateix està succeint i que potser mai no succeirà i, sobretot, ens impedeix viure i gaudir de l’experiència de cada moment. És, precisament, en aquesta última etapa de la vida, cara a cara amb la certesa de no tenir massa expectativa de futur que, si no ens hem quedat atrapats en el passat, tenim l’oportunitat de viure en l’ara i aquí. Només així es fa possible copsar el més bell i entranyable de cada petita experiència. Això no significa que estem sempre alegres. En l’ara i aquí hi cap qualsevol tipus d’emoció. L’única cosa important és sentir-nos vius. I jo pregunto… no podríem començar ara, sigui quina sigui la nostra edat cronològica, a viure de debò?